Nota: Aquest text l'he escrit escoltant aquesta cançó, que me l'ha inspirat. M'agradaria que el llegíssiu escoltant-la:) http://www.youtube.com/watch?v=w90N02jRanE
Camino sota la pluja. Sola. Cansada. Pensant en tot el que un dia va ser bonic... però que ara ja no en queda res. Res! Tres lletres... però que expressen la meva desesperació, que rebrota a la meva pell mentres penso aquesta maleïda paraula.
Què vaig fer malament? Tot va passar tan de pressa...
Les gotes de pluja mullen la meva roba, la meva pell, els meus cabells... Però jo no la sento. Estic capficada en els meus pensaments, en la meva soledat. Quan s'aturarà aquest mal, que crema i crema tant? Que no deixi record d'aquells moments tan bons. Cansada que d'aquells núvols només quedi fum.
Un raig de sol es deixa entreveure entre els núvols. Perquè, si el sol torna a sortir després de la tempesta, no pot rebrotar la meva felicitat després del mar de desesperació i tristesa?
De sobte ho veig. Potser no és massa tard. No almenys per tot allò que és important. I no és prou important ser feliç? Estic tan cansada... però sé que he de tornar a començar. Ara ho sé.
Però... quan podré somriure? Quan tornaré a viure? Quin va ser el pecat per sentir aquest desig, que no té cap sentit? Per poder viure sense viure tanta soledat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada